Em vaig comprar la meva primera càmera de fotos quan tenia 8 anys a la fira del meu poble, era de color verd fluor, quan pressionava el botó l’objectiu s’obria i apareixia un pallell traient la llengua, no feia fotos, és cert però m’encantava mirar per la finestra del visor, aquell rectangle tenia una qualitat gairebé màgica: de tot el que m’envoltava em permetia seleccionar allò que més m’interessava, era un artilugi que reinterpretava la realitat i li donava un sentit propi.
Res ha canviat des d’aquell dia.
La fotografia és un llenguatge que (també) ordena i dona sentit a l’immens món.
Des d’aleshores he après que a la fotografia hi són presents els eixos vitals de l’espai i el temps.
Aquests dos elements, espai i temps, són els eixos de la meva obra:
L’ espai: ocupat, abandonat, transformat, travessat, tancat, obert…
El temps: el present, la seva empremta i les seves promeses.
I en l’espai/temps les persones, els objectes, els escenaris… i la relació que mantenim amb ells, o en una altra paraula més ampul·losa: la vida, les seves evidències i els seus misteris, les seves zones de llum, de penombra i d’ombra: també no és això la fotografia?